Max Sunyer: 1972

Als inicis de l’any 1972 i per encàrrec de’n Miquel Casas, uns quants músics ens vàrem aplegar per a enregistrar un disc insòlit no tant pel contingut com per la facció: estàndards del rock & roll interpretats lliurement, sense cap imposició estètica ni comercial.
El resultat va ser un disc del qual s’en editaren unes mil unitats i que passà desapercebut, degut a la seva alhora atípica edició per un segell discogràfic independent - Joint - que només edità aquest disc i un altre en la seva efímera existència; un disc que sempre m’ha agradat per la seva frescor i espontaneïtat - vida al capdevall ! -; un disc enregistrat només amb quatre pistes - autèntic certificat de garantia del més pur "so garatge" -, sense assaigs ni arranjaments previs; un disc gravat i mesclat en dos dies, que representa la meva època de joventut com a guitarrista i del qual n’estic particular i emotivament satisfet; un disc que ara se m’ofereix l’oportunitat de reeditar i que el pas del temps ha fet, crec, encara més atractiu i interessant.

Jailhouse Rock.
What’d I Say.
Carol.
Kansas City.
Tutti Fruti.
Long Tall Sally.
Blue Suede Shoes.
Dust My Blues.
Roll Over Beethoven.
Rock & Roll Music.

Arroz con costra

Hace unos dos años que José Luis Santacruz (Callosa de Segura 1961) me llamó con la intención de hacer unos conciertos juntos. Yo apenas le conocía, sólo de algunas breves frases intercambiadas antes ó después de algún concierto ocasional que me había llevado a Murcia, así que le pedí una cinta con su música para oír qué hacía y cómo. Quedé gratamente sorprendido al escucharle, tanto por su técnica como por su atrevimiento y osadía en la exploración de la música - valentía en suma -, así como por una cierta ingenuidad, elementos que le daban un toque muy personal. Enseguida presentí la posibilidad de experimentar por caminos viscerales no exentos de lirismo, tras la sensación de vida y libertad que tanto persigue - y pocas veces consigue -, el artista.
Así que le llamé para confirmar mi deseo de tocar con él, y nos pusimos de acuerdo en un repertorio basado en temas de ambos, más algún estándar americano. Teniendo en cuenta el acento primordial - es decir, la lírica más sutil junto a la máxima especulación rítmica y armónica -, obtenido del mútuo intercambio de estilos, buscando el punto de ruptura con la tradición, experimentamos con los fraseos más alocados y las posibilidades del diálogo saxo-guitarra. Todo ello en un ámbito de libertad controlada, una especie de laboratorio musical en el cual - huérfanos de prejuicios -, mezclamos cualquier estilo, siempre en un contexto básicamente jazzístico y con prevalencia de la improvisación.
A mediados de 1994, me llamó de nuevo para proponerme la grabación de un concierto en Murcia, concretamente en Alcantarilla, con el propósito de editarlo en CD. Hablamos de los músicos con quien hacerlo - el ya contaba con Susana Santonja (Lorca 1965) a los teclados y Antonio ... (Santomera, Murcia 1967) a la trompeta -, y tras diversas consultas, nos confirmaron su asistencia Carlos Carli (Uruguay 1946) a la batería y Francico Posé (Málaga 1959) al bajo. Ensayamos un dia antes, nos reímos bastante... y ahí está el resultado: la oportunidad de poder apreciar este variado cóctel de músicos y maneras de interpretar procedentes de la tambien variada geografía hispana. Afortunadamente, no todo surge de las ubres/urbes; también hay quien crea fuera de ellas; y esta grabación es una excelente prueba de ello. Mediterraneidad, una ráfaga de aire fresco perfumado por la vega murciana y un poco de la diversidad de los inigualables sabores del "arroz con costra"... ¡buen provecho!.
Max Sunyer, Marzo 1995
Max Sunyer utiliza cuerdas D'Angelico y multiefectos ZOOM.
Agradezco la ayuda prestada por Adagio y Alberdi
Con la colaboración de la Concejalía de Cultura del Ayuntamiento de Alcantarilla.

MMVV '95: ARROZ CON COSTRA
Cuarteto formado por músicos con distintas maneras de interpretar, debido a su diversa procedencia cultural y geográfica. Repertorio basado en temas de Sunyer y Santacruz más algún estándar americano. Teniendo en cuenta el acento primordial - es decir, la lírica más sutil junto a la máxima especulación rítmica y armónica -, obtenido del intercambio de estilos, buscando el punto de ruptura con la tradición, experimentan con los fraseos más alocados y las posibilidades del diálogo saxo-guitarra. Todo ello en un ámbito de libertad controlada, una especie de laboratorio musical en el cual - huérfanos de prejuicios -, mezclan cualquier estilo, siempre en un contexto básicamente jazzístico y con prevalencia de la improvisación.

Max Sunyer a l'Artenbrut

Els concerts que donará en Max Sunyer a l'Artenbrut els propers 17 i 18 de febrer cal definir-los, si més no, com a insòlits, tant per la seva poca freqüència com per la forma en què els durà a terme: concerts de guitarra elèctrica en solitari. Serà l'ocasiò per a escoltar un recull de temes bàsicament seus i alguna versió d'altres autors, més unes quantes composicions noves, les quals han estat creades esgarrapant moments furtiva i difilcutosament a la quotidianeitat, amb el cor a la guitarra i el cós perdut per orografíes disperses. Són temes on prima la subtilitat expressiva, donada la impudícia de la nuditat total a que obliga la soletat de guitarra i intèrpret. Hom recomana que us deixeu portar pel màgic viatge de la proposta; melodíes i improvisacions, filtrades per la tímbrica elèctrica i tecnològica de les sis cordes com a mostrari del seu més íntim pensament. Intenteu desmarcar l'instrument de l'ús habitual que hom li dona en altres contextes musicals mirant-lo com a vehícle que ell usa per a comunicar tot un univers intens, ple de músiques fetes de silencis i remors, de llums i foscors, de tendresa i passió.
Quan hom parla d'en Max Sunyer és inevitable assimilar-lo amb certs conceptes com diversitat, eclecticisme, hetèrodoxia, investigació, personalitat. Ell és indicutiblement passat, present i futur en la mitología musical catalana.

L'espai '96

Cercant com servir-se de la veu en el contexte creatiu i tímbric habitual del Max Sunyer Trío; volent desmarcar la idea genèrica dels tractaments típics - tant en els textes com en els arranjaments -; vorejant modes i etiquetes; tenint com a fita l´inclassificable, l'experiment, una infinitèssima part d'allò que encara hom no ha fet, un bon dia em vaig trovar amb na Deborah J. Carter. Ella va entendre perfectament el que jo volía: eclecticisme, misticisme, bellesa, poesía, emoció, alliberació impúdica de sentiments, entrega, passió ... , i va apuntar-se al projecte amb tot el cor - així com els altres músics que hi vàren participar.
Amés d'haver-ho enregistrat en CD, ara tenim la oportunitat d´oferir-vos-ho en directe en aquest escenari, fugint encara més dels tòpics amb una formació inusual i reconduïda a la idea original: Coral Negre, bé preuat i escàs que podem trovar en alguns indrets de la nostra Mediterrània - bressol i cruïlla de tantes cultures!.

Max Sunyer-Kitflus

Querida Carmen;
Te mando la propuesta artística con la que he trabajado últimamente en el Festival de Jazz de Ciutat Vella (Barcelona). El éxito ha sido formidable, de manera que he pensado en solocitaros su posible inclusión en el programa EN RUTA, único vehículo para poder proyectarnos en la península. Un abrazo.MAX SUNYER-JKITFLUS
Max Sunyer (guitarra) y Josep Mas "Kitflus" (piano), unidos desde 1973 en diversas formaciones míticas - Tony Ronald, Iceberg, Pegasus -, forman un dúo intimista y visceral, con el cual bucean en una lectura personal, jazzística y ecléctica de su música, así como de algun otro autor afín a su estilo musical.

MAX SUNYER & DEBORAH J. CARTER

Black Coral, Coral Negre, bé preuat i escàs que podem trovar en alguns indrets de la nostra Mediterrània - bressol i cruïlla de tantes cultures!.
Cercant com servir-se de la veu en el contexte creatiu i tímbric habitual del Max Sunyer Trío; volent desmarcar melodíes, textes i arranjaments dels tractaments típics; vorejant modes i etiquetes; tenint com a fita l´inclassificable, l'experiment, una infinitèssima part d'allò que encara hom no ha fet, el veterà guitarrista català va contactar amb la cantant Deborah J. Carter, qui va entendre perfectament el que es cercava: eclecticisme - jazz, flamenc, fussió -, mixtura - tecnología, tradició -, misticisme - bellesa, poesía, emoció, entrega, passió -, alliberació impúdica de sentiments, ... , ara tot oferit en directe fugint encara més dels tòpics amb una formació inusual.

MMVV '96

Guitarrista llegendari en l'aventura del jazz-rock espanyol, Max Sunyer és la máxima figura sorgida a Catalonye per les primeríes dels anys 70. A més de donar vida a diverses formacions, la seva faceta de productor i la de compositor l'han dut a gravar amb la talentosa cantant texana Deborah J. Carter. Black Coral és el títol d'una superproducció amb inspiració mediterrània i flamenca. A banda de la riquesa musical de les cançons, és sorprenent la veu i la forma de cantar de Deborah; una vocalista encara inèdita per el gran públic d'arreu.

PEGASUS: LA PREHISTORIA (MAQUETES PRIMIGENIES)

Santi Arisa: batería
Rafel Escoté: bajo
Josep Mas Kitflus: teclados
Max Sunyer: guitarra
Grabado y mezclado an los estudios SONOCENTRO de Barcelona, el 3 de junio de 1982, en dos sesiones, de 10 a 14 i de 16 a 22.
Técnico de gravación y mezcla: Santi Picó.
Producción: Pegasus
Coordinación: Joan Mateu
Nuestros más cálidos agradecimientos para todos los que se mencionan en esta pequeña historia y que la hicieron posible, así como para Molinaga, quien aportó su entusiasmo para hacer todas nuestras portadas.
Era el año 1981, cuando Santi Arisa, Rafel Escoté, Josep Mas Kitflus y yo mismo coincidimos casualmente en distintas formaciones - tanto en estudios de grabación como en escena -, con frecuencia creciente. Así que un día del verano de aquel año, nos citamos para hablar formalmente de la constitución de un grupo nuevo estable, sin espíritu mercenario, con la intención de hacer música propia con identidad fusionando gustos y tendencias personales, sin protagonismos ni liderazgos, de manera que todo fuese compartido a partes iguales: composición, arreglos, producción... Además, era fundamental controlar la edición discográfica, para una mayor independencia. Expusimos la idea a Joan Mateu - al frente de CASTAFIORE, una agencia artística con la que Santi trabajaba -, quien aceptó, contaminado por nuestro entusiasmo, ser el quinto miembro del grupo como mánager.
Conforme transcurría el verano y más tarde el otoño, el proyecto fué tomando cuerpo, y pensamos en hacer partícipe, como productor, a un viejo conocido: Alain Milhaud - coproductor y editor de ICEBERG, MAX SUNYER TRIO, y con quien habíamos colaborado en algunas producciones suyas como músicos de estudio. Su experimentado criterio sería fundamental para tener una visión más objetiva de nuestro proyecto. Contactamos con Albert Boadella para pedirle la cúpula que tiene en Pruït - donde prepara los espectáculos de ELS JOGLARS -, para evadirnos de la cotidianidad urbana, aislarnos y así trabajar sin interrupciones en un primer CD. Al mismo tiempo, la estada nos serviría para encontrar un lenguaje propio. El mismo Albert nos recomendó la Fonda Can Marsal de Rupit - a unos tres killómetros de Pruït -, para hospedarnos, y allí estuvimos del 15 al 25 de abril y del 14 al 24 de mayo.
Una vez terminada la parte más creativa, decidimos grabar una maqueta del disco para que Milhaud la escuchara y nos diese su opinión. Finalmente, grabamos el disco con ciertos cambios consensuados entre Alain, Joan y el grupo, y lo editamos en 1982 con nuestro propio sello discográfico: PEGASUS RECORDS.
Han pasado los años y creemos que esta maqueta es un material digno de ser publicado: aquí yace el espíritu primigenio del grupo, sin filtro alguno y con la fuerza del inicio. Como la mezcla no se ha podido hacer de nuevo, lo que tenéis entre las manos es el producto genérico, el más puro PEGASUS, un Brut Nature grabado en directo en un dia ya lejano.

MAX SUNYER, junio 2001

PROCLAMA PER A UNA NOVA(?) ÉTICA ARTÍSTICA

Que n´és de difícil fer música en aquest nostrat país!. Tots contra tots, els músics - autors i intèrprets -, semblen més aviat enemics entestats en enfonsar el contrari ans que companys embarcats en el mateix fantàstic vaixell de la creació arrtística. Un ofici tan bell com el d’ordenar silencis i sorolls, que aplega mil i una maneres de fer-ho i totes elles barallades, cadascuna erigida en única pels seus seguidors que menyspreuen les veïnes. Solidaritat, tolerància, curiositat i d’altres aquiratats atributs - que hauríen d’ésser normals en el creador -, són paraules les quals, vuides del seu més generós significat, hom emprea de manera restringida només amb la facció musical en que ens sentim identificats. D’acord en que els missatges de la societat catalana - i d’arreu si s’em permet la llicència sense que sembli una generalització gratuïta -, tampoc ajuden gens en aquest sentit: es promou un perfil humà de l’artista absolutament insolidari, egoïsta, triomfador i agressiu. Així doncs què més podem esperar del món artístic català, sino el reflexe fidel del comportament étic acuradament pregonat i tipificat per aquesta societat maniquea i interessada.
Hom - músic i tafaner de mena -, es mou una mica i sempre i quan sigui possible, en tots els ámbits de l’ample ventall musical del país: jazz, clàssic, rock, pop, tradicional i un llarg étc. Doncs bé, m’hé trovat amb la sorpresa inesperada d’una radicalització sistemàtica i total d’aquests ámbits: ningú tolera a ningú i tothom va a la seva. Explicat de manera planera, això vol dir que els músics d’un sector es tanquen en llur ‘capelleta’ i mai assisteixen als actes d’altres sectors - no vull parlar de la seva quasi nul.la presència en altres àmbits culturals com ara plàstica, literatura, teatre o cinèma; em refereixo només a l’univers musical. I aital comportament no pot ser; no és possible la evolució sense interacció. És més, crec que mai ha estat possible, puix que en tots els aspectes evolutius les influencies mútues entre els diferents individus i els seus entorns han estat fonamentals a l’hora de fer neixer noves característiques que permetran el pas a un estadi superior de l’especie. Només cal observar époques més o menys pretèrites per a adonar-nos de que els moments més fascinants i fecunds de la creació han estat aquells caracteritzats per una notable simbiosi entre diversos aspectes culturals i socials.
Així doncs, aquesta estanqueitat entre estaments musicals, aquesta radicalitat en els plantejaments, aquesta defensa aferrissada de les ortodoxies són ben contraries al progrès musical i reaccionaries per tant. De què ens serveix proclamar que jo faig jazz i tu no, o que no m’interessa res del que fan altres, o la crítica devastadora i despietada alimentada per una enveja malaltissa. Així mai farem res de bo més que posar pals a les rodes del company per mirar de robar-li l’éxit i el reconeixement públic; res més de bo que la destrucció sistemàtica de les idées incipients i dels possibles esdevenirs de nous vectors en la creació musical. Pot ser que aquest sigui el futur que hem triat: un món de projectes hermètics i compulsivament agressius, de radicalismes i etiquetes pretesament ortodoxes, de lluites insolidaries, de sords i orbs, d’envejes, de “ismes”. Un futur ben trist diria jo.
L’evolució no és això; l’evolució és femenina per l’imprevisible, heterodoxa i eclèctica; és millorar, perfeccionar, descubrir, inventar, experimentar, bescanviar informació i coneixements, injectar nova vida a matèries o idées exhaustes; és fer amb el cor mentre els sentits - alertes i esmolats -, s’emborratxen de sensacions; és apassionar-se, entussiasmar-se, és fer Art amb la música. Fer música - a Catalunya o arreu -, és quelcom més que adherir-se a una estètica determinada, guixar en un paper pautat o transmetre d’alguna manera una serie més o menys afortunada de sons; és conformar elements diversos assimilats de qualsevol manera - altra vegada silencis i sorolls artísticament manipulats per l’Alqimista-Creador -, és tenir els atributs avants esmentats... i exercir-los!

Max Sunyer, Juny 1994

NEGRO CON SAXO

... y ahora sube un saxo con un negro - con el permiso del amigo Quim Monzó. Toda la noche que no paran de subir instrumentos: saxos, trompetas, guitarras, pianos, bajos, baterías, voces..., todos con seres detrás, hombres con pretensiones de músico que no hacen más que acrecentar el tedio que nos desborda con el sudor. Lo miro como habla con un individuo blanco corpulento y de edad pactada con el diablo, sentado en la primera mesa, mientras intento en vano secarme la secreción que me empapa, incontenible, con un kleenex que surge ya mojado de la bolsita puesta a secar encima del ampli, allí donde el calor de la electrónica es más evidente, si es que la evidencia es posible en una pegajosa noche de agosto, recalentada por la docena de focos cuya luz, obcecada en cegarnos, se suma a las cerca de dos horas que llevamos tocando en este agujero subterráneo, generosamente bautizado como "Club de Jazz Paraíso" - seguro que el nombrecito es una coña del propietario para los no profanos; una coña que tal vez no divierte a nadie más que a el.
Colaborando en el recalentamiento, las mesas y paredes cosidas de gentío son cual colmenas gesticulantes, casi sombras chinescas humeando al trasluz dibujado por los neones de las barras abarrotadas ¡ Y que hambre, sin probar bocado desde no recuerdo cuando y ahora, todavía el saxo éste con negro eso si, vestido impecablemente - foto en sepia años 40 -, para hacer el numerito de la jam para la peña Viernes del Horno Paraiso!.
El negro - quiero decir el saxo -, saluda a Errol, le dice alguna cosa; seguro que lo ha visto de los suyos, negro también, sólo que Errol, además de amigo mío, es hoy un negro con voz. Digo hoy, ya que mañana puede ser con guitarra; pero siempre músico, muy diferente de este hinchapelotas - y que me perdone, no tengo nada en su contra más que este agotamiento desmesurado -, saxo con negro. No tiene ningún motivo especial este desprecio aparente; solo que toda la noche no cesan de subir cosas con hombres que no saben hacerlas servir para nada más que no sea jorobar. De músico, ninguno que nos haga vibrar y salir así de este inacabable sopor de palizas que no dicen nada.
Ignoro en qué idioma han hablado Errol y el otro, pero ahora que lo observo, su cara me es familiar y me suena a americano. De hecho, ésto que pienso es una banalidad¡chorrada, ya que todos los instrumentos con negro los catalogo automáticamente como yanquis. Nos mira a los demás: Carles, el antebrazo apoyado en el bajo, le sonríe cansadamente desde el trinomio cigarrillo-mano-bigote; Salva, hundido dentro de la batería, mueve la zarpa libre - es un decir: los baterías nunca tienen las manos libres: baquetas, soportes de plato, artilugios diversos y tornillos, muchos tornillos que aflojados por las contínuas acometidas rítmicas, necesitan retoques contínuos -, un auténtico saludo por debajo de la toalla con que intenta drenar el océano de su transpiración.
Errol me vocea sin convicción por encima del ruido infernal de copas, risas y griteríos aspirantes a conversaciones: ¨ ¡ ése me dice que se llama Johnny Carter...!"; y a mi qué me importa, después de los seiscientos kilómetros que nos hemos chupado el trío desde Alicante, sin parar ni a mear, in-soportando estoicamente las largas colas de vehículos cargados de guiris nacionales e importados, todos lentos, despistados, hartos de paellas y vino barato, enfurecidos por la cruel tortura de sol y autovía. Miro de nuevo al hombre negro mientras se ajusta la boquilla del saxo, afinando con alguna misteriosa nota que le doy con desgana. No consigo identificarlo, aunque ahora intercambia algunas palabras con el tipo blanco que es, estoy seguro, amigo suyo y cuya imagen me parece también conocida: moreno con cabello nutrido, cecijunto, cara de púgil con cigarrillo indolente en los labios.
"... ¡Ornithology!" me escupe Errol a la cara; parece que llevaba un rato intentando llamar mi atención. Me es del todo indiferente; que toque lo que quiera. Nosotros lo acompañaremos de manera a hacerlo terminar lo antes posible; sólo nos interesa acabar y tomarnos una copa de lo que sea, pero helada. Bebo un sorbo del vaso donde hierve el whisky, me paso automáticamente el kleenex empapado por la cara, lo tiro al suelo y dejo el vaso, doy volumen a la guitarra mientras conecto el chorus y el overdrive - me siento terriblemente gamberro -, miro a los demás, pienso un tiempo imposible mientras lo marco chasqueando los dedos y cuento cuatro para empezar: uno, dos, tres y ... Como por arte de magia, desde los primeros compases todo cambia: el mal rollo que formaba parte de la noche se desvanece: ¡éste si que toca, y cómo!. la mirada estupefacta que intercambiamos el trío y Errol lo confirma; el sonido y las notas que surgen de aquel fenómeno hombre-saxo, son maravillas que transforman la atmósfera irrespirrable del local en el Paraíso anunciado por el rótulo de la calle.El enjambre de personal hasta ahora indiferente, de súbito electrificado como si hubiera caído un rayo, no puede resistirse a lo que estaá pasando allí donde no pasaba nada. En el escenario lo irreal ha sucedido. Público y músicos a la vez nos dejamos llevar por el embrujo del negro como poseídos, abandonándonos perdida ya la razón...
... No sé cómo, pero parece que hemos terminado. Así lo demuestran los aplausos, gritos i silbidos que rebotan en la blanquísima sonrisa que corta horizontalmente la cara negra y reluciente de Charlie Parker. Porque es El, el Perseguidor, venido sin motivo aparente desde el recuerdo con quien mejor supo captar su divino misterio, su amigo Cortázar que en este mismo instante lo abraza efusivamente - ¡qué intensidad en las formas, que fraternidad sencillañente moatrada!. Nos miramos boquiabiertos, alucinados, aturdidos porque no entendemos qué ha sucedido. Me descuelgo la guitarra, pálido como Carles y Salva, y Errol paralizado tras los cristales sucios de sus gafas. Esto no puede ser, es imposible: ¡Bird hace 40 años que murió, y once Cortázar!. Miramos de nuevo hacia los dos aparecidos: ya no están, blanco, negro y saxo cubiertos por un océano de brazos que golpean admirativamente unas espaldas invisibles, todo ello difuminándose gradualmente en la neblinosa oscuridad del local ...
Fulmino con una desesperada mirada la penumbra, intento localizarlos en vano: se han esfumado, seguro, hacia otro Paraíso. Exaustos, solo nos queda la evidencia sutil y equívoca del eco del tema que nos ha dejado vacíos, con el infinito cansancio de lo irrepetible, de la pérdida irremisible...; agotado y feliz, tocado por la intangibilidad de lo efímero, me siento diluir en la noche que agoniza por el curso irreversible del tiempo. Hasta siempre, Cortázar. Hasta siempre, Bird.

MAX SUNYER

JAZZ ART '96

La música és la matèria més difícil de percebre, tan per la instantaneitat com per l'espiritualitat que la caracteritzen; de fet, els músics som els esculptors de l'aire, l'element més volàtil. No és doncs estrany que tan pintors com esculptors i fotògrafs, s'hagin sentit algun cop seduits pel músic i el seu entorn. I potser més que mai en aquest sigle XX, en que l'eclosió del jazz ha obert nous espais abans inexistents. L'electricitat i el desenvolupament de l'oci, la imprevisible popularitat i enorme atractiu del swing han creat un fet artístic musical inextricablement associat al nomadisme i la faràndula, a la festa i a l'instant orgàsmic en que un músic o una agrupació d'ells són capaços de produir aquella sensació indescriptible, aquell calfred pregon la intensitat del qual ultrapassa tota mesura.
Una dimensió desconeguda i estimulant ens ha obert les seves portes, mostrant que el jazz és potser la més viva i sensual de les músiques actuals, la més versàtil i emocional, la que ompla l'espai màgic de la nit - aquesta nit en la que predomina la recerca de la distensió, del benestar, de la relació somniada, de l'encís esperat/inesperat, de l'aconteixement meravellós, de l'avenç o la trovalla exquisits, de la sorpresa feliç, de l'esdeveniment insòlit. Aquesta nit i la música de jazz, àdhuc, nodreixen els grans drames que assoleixen el paroxisme de matinada - quan la fosca es resisteix inevitablement a fugir -, per clubs fumejats i esmorteits, carrers deserts i bruts, cambres o terrasses per a la darrera copa, la penúltima frase, tot exhaurit, tot cremat... Així doncs, ¿com no ha d'ésser atractiu aital univers de personatges, ambients i situacions, tot plegat tan contemporani, paradoxal i sugestiu per a qui transforma el prosaic quotidià en art, mitjançant el misteri de la manipulació artística dels elements?.
Són aquests Alquimistes els qui en la secreta soletat del seu taller, han modulat matèries en dues o tres dimensions per a mostrar-nos, des de parets i espais, el que ells han copsat del món d'esculptors d'aire i emocions descrit. Són autèntics bruixots que ara ens desvelen llur particular visió del jazz, gràcies a l'obra que ens mostra aquesta única i esplèndida exposició col.lectiva. Gaudiu-la amb l'esperit més encuriosit possible; paga la pena!.

Max Sunyer

TOT ALLÒ QUE ENS SEMBLA INÚTIL

El món del jazz està en crisi, com sempre - quan no hi ha estat?-, i afortunadament. Si no la tinguessim, sería la fí de la creativitat, puix que no caldría per a tenir éxit o sobreviure: tot estaría automatitzat i normalitzat. Aquest estat equivaldría a la mort de l'ingeni, de l'esperit d'aventura inherent a la creació. I el jazz és, en primer terme, creació, investigació, exploració i recerca de nous camins, risc en definitiva, crisi per tant. No ens ha d'atemorir, doncs, aquesta crisi permanent que ens atosiga i caracteritza - així com a altres col.lectius. Hem d'apendre a conviure-hi com fa el ciclista amb el patiment i l'esforç. Forma part de la nostra condició de músics que es mouen en un ámbit d'expressió restringit a uns seguidors, forçosament escassos donades les característiques d'aquesta música que la societat fa elitista i definida com a Jazz.
No ens a d'irritar el que les institucions o les administracions públiques no ens facin cas (tinguin en compte), o que calgui lluitar aferrissadament per a una parcel.la de poder; així com que s'ens deneguin sistemàticament uns mísers ajuits per a subsistir o per a enregistrar i/o editar un disc. També cal resignar-se davant l'escassa difussió de la nostra música en els mitjans de (des)comunicació, així com de la nul.la repercussió del que hom fa més enllà del nostre ámbit local.
Tampoc, però, ens hem de rendir. No hem de perdre aquest esperit creatiu que ens defineix per maldades que vagin les coses, puix que sense ell, esdevindríem mers intérprets ocasionals i locals, amb el risc de que els arbres- la rutina, la quotidianeitat-, no ens deixin veure el bosc - el futur del nostre col.lectiu artístic. Aquest eperit de resitència comporta una gran capacitat de patiment, paciència, tenacitat -sense deixar de banda certa insistència-, així com una recerca constant de la credibilitat en la societat: i aquí és on volía anar a parar.
La societat, cada vegada més, fa cas als col.ectius que assoleixen un pes específic important. I aquest es logra amb coherencia i capacitat de incisió en els diferente cercles a l'abast per a fer palesa la nostra inquietud artística: debats, col.loquis, espais d'opinió en els media, àrees d'intercanvi artístics o intel.lectuals. Davant de l'allau d'entitats de tots tipus que lluiten per a ésser reconeguts, o bé assolim un tarannà solidari, participatiu y generador d'idées, d'iniciatives amb caràcter o serem menyspreuats i deixats de banda.
Ara que ja ha començat la primavera i és un moment de l'any en que tot recomença, en que s'endega tot allò que després s'esdevindrà al llarg de l'any, procurem no deixar passar l'oportunitat de sembrar-hi idees i projectes a dojo. No pensem només en el "bolo" inmediat:, en la pela necessaria i escassa: això s'esdevindrà per si mateix, de manera automàtica si fitem més enllà. Siguem una mica més espirituals i imaginatius: fem que sigui possible tot allò que ens sembla inútil, amb il.lusió i fé. Al cap i a la fí, només quedarà de nosaltres allò que puguem materialitzar, fer palès. Els propòsits, el temps s'els enduu; els fets, en canvi, perduren.

Max Sunyer, 15 abril 1996

ALGUNES QUOTES, MES QUALITAT I MES MERCAT MUSICAL

La Protecció: algunes quotes,...

Es indiscutible que la música és cultura i que aquesta cal defensar-la, juntament amb l'idioma i el territori, ja que conformen la identitat d'un país. I és que no lluitem aferrissadament per mantenir-la, aquesta identitat, per conservar la terra o preservar l'idioma?. Els pobles han estat expansionistes i agressius al llarg de tota llur història, i no veig que aquest tret hagi minvat en l'actualitat, ans al contrari; només que hem passat de les guerres físiques a les més subtils guerres de mercat, de l'espasa i la pólvora al telèfon i l'ordinador. Han canviat les estratègies i les armes, ans no així l'ànsia de poder inherent a l'ésser humà. En definitiva, cal defensar-se de l'invasió.
Els enemics són subtils i van ben disfressata, però s'els hi veu la ploma. Dessota la màscara de "producte ben fet, important, imprescindible, únic, incomparablement bó", hi ha una indústria multinacional amb arrels profondament anglosaxones i adobada pel Japó totpoderós - ells defineixen el que és bo o no, segons convé als seus interessos comercials; és a dir, a la satisfacció màxima de l'ànsia de lucre. També ho és el baix nivell cultural de les masses, afavorit per pedagogíes obliterants i interessades: com menys sap el poble, més fàcil és encativar-lo i explotar-lo.
Davant d'aquesta invasió, el primer que hem de protegir són els músics, factors del producte en l'origen; hem de procurar que llur creació tingui el màxim nivell i difussió possibles. Això comporta bon ensenyament, quantiós i barat, així com la divulgació de llur obra per tots els medis de difusió en espais de màxima convocatòria. Productors i discogràfiques, a l'inici, han de tenir algún al.licient per tal de que no es venguin a l'enemic; han de saber que un producte bo i ben fet tindrà la possibilitat de donar-se a coneixer a un gran públic amb criteri i per tan ésser un éxit comercial. Això implica espais assegurats en els medis de comunicació, així com l'abans esmentada culturització de les masses. De la proposta s'en beneficien, obviament, la música, la cultura, la indústria i en definitiva, el país.
La mesura de protecció ha de ser una llei acompanyada, però, d'altres mesures. La llei sola no basta, sempre i quan no vagi seguida d'una culturització del poble, mitjançant l'adequació de l'ensenyament per tal de potenciar els valors més humanistes i artístics. Es ben sabut que la música "culta" o "de minoríes" només és seguida pel sector més alt de la societat, és a dir, el que ha tingut accés a un ensenyament més privilegiat. En definitiva, cal fer tot el possible per a ampliar la capacitat de judici del poble.
No crec que la paraula discriminar sigui gaire afortunada, en referència a la protecció. Segons en Pompeu Fabra, discriminar vol dir marcar una distinció, diferenciar // distingir, discernir. Desconec si hi ha resultats a d'altrea països, però l'experiència catalana de suport al rock català ha estat nefasta. D'entrada no éra ajudar al rock català, si no al rock cantat en català , mesura dicriminatòria i dirigista, alienant i autista a més no poder.. De tal manera que l'ajut ha esdevingut un parany en que, com peixos en una xarxa fora de l'aigua, els músic i grups d'aital fornada s'han quedat boquejant. Tantmateix, les altres músiques vàren quedar, afortunadament, fora de l'holocaust, això si, amb "poca aigua", com ja ens tenen acostumats.
L'Administració té els mitjans suficients per el control de les quotes. Es tracta de fer un seguiment aleatori de les emissions dels medis, tal i com fa l'SGAE per a repartir el que recapta; potser fins i tot es podría sol.licitar l'accés a la seva base de dades. Tanmateix, caldría establir un sistema de sancions, tal i com es fa a d'altres departaments de l'Adminustració. No obstant, segueixo creient en que la correcta aplicació de la llei passa per una cocienciació, un canvi en la mentalitat dels diferents tipus de programadors, disc-jockeys, crítics, productors i discogràfiques. La mesura dels resultats es faría en una plataforma en la qual hi tinguessin cabuda i veu totes les parts afectades; mai des d'un punt de vista unilateral i polític.

Llengua i territori: ...més qualitat...

Es tracta de protegir la música feta a Catalunya, tot i fomentant "en català", sense bandejar allò que faci un creador del país en un llenguatge diferent del català. No es tracta de discriminar: els corsés obliteren, mermen, rebaixen i posen de mal humor. Els pobles més oberts són els que posseeixen cultures més fortes. Només cal remetre'ns als temps dels intercanvis amb fenicis i cartaginesos per veure com hom pot fer un país.
La música catalana si té prou nivell per arribar a les quotes proposades; la música en català no. Falten lletristes i compositors que s'hi dediquin amb bons resultats. Sembla com si després de l'esdeveniment de la democràcia, s'hagi perdut el nord - amb algunes escasses i honroses excepcions.
Hi ha estils de música que necessiten més protecció que d'altres. Al menys mentre no s'assoleixi el nivell de culturització abans esmentat. Així, actualment és fàcil constatar que les músiques minoritaries - clàssica, jazz, instrumental, new age - són les més mancades de protecció i recolzament.
La producció local i la creació en llengua catalana són dues coses ben diferents. Fins i tot producció i creació són subtilment diferents: "fer apareixer, generar, donar neixença, causar que (quelcom) sigui, s'esdevingui, originar, fabricar", versus "fer (una cosa) de no res". Així doncs, producció implica donar a coneixer la creació, sigui aquesta la que sigui, mentre que la creació és crear allò que després es produirà. Per tan, la creació en llengua catalana pot tenir els seus propis foros per a potenciar-la, tals com programes especialitzats de ràdio i TV, concursos, premis, étc... El que de fet cal ajudar és a la creació en general a Catalunya.

El mercat: ...i més mercat musical.

La realitat de les emissions de música en general i en particular en català és prou desebedora com per a fer-ne una profunda reflexió. D'entrada, crec que cal substituir el desafortunat terme "música en català" pel de "música catalana". La música en català és, com la instrumental i la cantada en castellà o anglès, només música, feta aquí o arreu. Si és feta aquí i per un creador del país., doncs serà catalana. I és ben cert que la seva presència en els medis és escassa; aquests estan copsats pels interessos de la indústria en un percentatge elevadíssim. Paradoxalment, la música que més s'emet és la cantada en anglès; ni la música en castellà, tan lligada a Catalunya, hi té cabuda. i no parlem d'estils,ja que aquest és un altre debat.
Desafortunadament, en aquest món dominat pel mercat anglosaxó i el llatiamericà, les discogràfiques importants dominen totalment el mercat, sense més traves que les guerres entre interessos de poder. Es molt difícil exportar música catalana - i no diguem en català! -, tret d'alguns casos molt concrets: algun cantautor i els joves flamencs de Catalunya. Parlo d'exportar al món, no solsament a la veïna França, amb qui ens uneix quelcom malgrat tot. Crec que la música catalana no és prou coneguda a l'estranger: cal promocionar-la molt més del que es fa.
El totpoderós mercat no es doblegarà fàcilment a les mesures de protecció, i menys encara tenint en compte el domini de les multinacionals; crec que ha d'haver-hi un pacte entre l'Administració i la Indústria, de manera que aquesta accepti un negoci alternatiu al que està acostumada. Tanmateix, les mesures ds protecció alteraran el mercat sempre i quan el poble tingui elements de judici, i per tan,pugui escollir lliurement allò que li interessi de l'oferta existent.
No és que la indústria discogràfica manqui de mitjans per a promocionar la música catalana i "en català"; és que la gent no compra discos perque no està preparada culturalment, i aleshores, no hi ha negoci, de tal manera que es redueix - o s'anula directament -, la promoció per tal d'abaratar costos. Generalment, l'emissió d'un tema musical per ràdio i TV té un preu; i això és vergonyós puix que només s'emet el que més paga. D'aquí la coveniència de quotes per a frenar aital prepotència.
El mercat de la producció en català és el de l'àrea de la llengua - amb alguna excepció -; el de la producció catalana pot ésser el d'arreu. El mercat utilitza els conceptes de llengua i territori d'una manera interessada. Hi han molts productes que es venen amb l'etiqueta de "català" el contingut dels quals és mediocre, per no dir dolent. La música catalana i "en català" es ven a Catalunya i es malven als països catalans, i la seva presència a la resta d'Espanya - i l'estranger -, és pràcticament nul.la. Ens fa falta una bona promoció a la península si volem tenir una bona distribució. Perque de res ens serveix produir molts i bons discos catalans si el consum només és endogàmic. El creador necessita sortir fora del seu territori per a poder comparar i revifar el seu producte, i per això és de vital importancia la denominació d'orígen - indefectiblement marcada per la llengua i el territori -, i la projecció a fora del país..

Max Sunyer, agost 1997

MAX SUNYER-PERE BARDAGI: CORDES A L'AIRE

Guitarra i violí - instruments de corda de consanguineitat remota, però parella de fet i de llarga tradició en el món del jazz -, trenen llurs possibilitats tímbriques i expressives per a bastir un teixit sonor i modern, ric en mediterraneitat, ple dels diversos colors que tan be defineixen la nostra cultura. Pouant en composicions pròpies, ambdòs músics en faran una interpretació definida per l'eclecticisme i l'heterodòxia característics d'aquesta fí de mileni.

JUST ABANS DEL DILUVI (Com l'aigua entre els dits...)

L'història és traidora, degut a la seva condició de crònica dels fets passats. A l'hora de recordar-la ho fem, inevitablement, de manera subjectiva, distorsionant els fets vertaders en qualsevulla direcció, intencionadament o no. Valgui aquesta reflexió a tall d'introducció, per a intentar descriure una part fosca de l'esdeveniment de la guitarra elèctrica en el contexte jazzístic dal nostre país. Hi han tres mestres que formen part principal en aquest afer. Ells vàren ser qui, per primer cop, s'atreviren a pujar dalt d'un escenari amb una guitarra... elèctrica!. Us ho imagineu, quina gosadía?. Era just després de la guerra, pels inicis dels anys quaranta. quan uns quants adolescents començaven a rodolar pels escenaris, amb un instrument revolucionari com la guitarra elèctrica. D'entre ells, en Manolo Bolao (Barcelona 1926, New Latin Combo), Ferràn Orteu (Barcelona 1927, Give Trío, Orquestra Isi Fabra) i en Jordi Perez (1928, qui participà, el 1946, de l'arxifamòs El Lirio Campestre), formen el triangle que després va bastir l'afició pel nou instrument, una afició que contagià després a en Gabriel Rosales (Barcelona 1942), Jp.Ma. París (Barcelona 1943, Màquina!, Esqueixada Sniff), Jp.Ma. Bardagí (Barcelona 1950, Teverano), Joan Mirò (del grup Lone Star), Miquel Estivill (St. Adrià del Beòs, 1945-1990, Los Cheyenes, Cadaqués Connexion), jo mateix, així com tants d'altres que s'han quedat pel camí, pel dur camí de la guitarra elèctrica. Cal tenir en compte que tan la progressiva degeneració de la música de ball que s'exigía dels músics, com l'esdeveniment de la música beat als inicis del seixanta, vàren provocar una clara escissió entre aquells que cumençaven a tocar la guitarra; els uns es decantàren per les formacions amb repertòri ballable i "comercial", o triàren l'éxit multitudinari de l'incipient món del pop-rock-beat, - en definitiva, s'apartaren del jazz -, mentre que d'altres amb més inquietuts tiraren cap el jazz i el rithim'n'blues.
Tornant als anys quaranta, aquells éren uns temps difícils de debó, acompanyats de la penúria d'una posguerra i la pertinent manca de recursos. Aquí ja s'escoltaven discos de jazz, alhora que bones orquestes europées o americanes veníen a oferir concerts a les diverses sales de ball; l'emissora The Voice of America, àdhuc, nodría la fam de l'afició. Dintre d'aquest caos, cadascú es va espavilar com va poder - no oblidem que la guerra va trasbalsar-ho tot. En Bolao va apendre a tocar com autodidacta - com en Perez -, i el 1947 ja actuava amb en Tete Montoliu pels clubs de jazz de Barcelona. En Perez s'integrava en el grup amateur Agrupación Musical de Jilgueros Cantores El Lirio Campestre - el nom no té desperdici! -, el qual servía de base per a les jams dels diumenges al matí a la boite Saratoga, amb una guitarra construída per un luthier del carrer Ample, amplificada amb un pickup DeHarmond que un mariner ianqui li envià des dels USA. Més tard, formà el Quartet Be-bop - amb en Tete -, mentre que l'Orteu deixava els seus estudis de guitarra clàssica - diu que el seu pare no els podía seguir pagant -, per a fers-se fer una guitarra de jazz per en Fleta i acoplar-li un pick-up d'allò més rudimentari... i apa, a tocar!. Em descuido dels amplificadors, veritables caixes d'ous fetes a Casa Pagès - allà pel carrer Aribau amb Aragò, fantàstica i màgica botiga a on contemplar, encara als inicis dels seixanta, els primers instruments elèctrics -, o be construïts pel reparador de ràdios del barri - perque aquestes es reparaven, no com ara, que es llensen directament. Jo mateix vaig començar a tocar amb un tocadiscos portàtil - l'altaveu a la tapa , l'amplificador i el plat al cós de sota -, adaptat convenientment, la construcció en fusta del qual feia que la guitarra sonés de meravella, o al menys així ens ho semblava: aquell só pobre, brut i distorsionat ens sonava a glòria.
Conta l'Orteu que en aquells temps, primer de tot s'evaluava la qualitat d'un músic per l'equip que duia. Quan anàven a tafanejar pels clubs, si l'ampli de la guitarra éra dolent o baratet, la possible qualitat del músic baixava bastants punts en el xafardeig adient. Una nit va anar al Jamboree de la barcelonina Plaça Reial perque li vàren dir que venía un guitarrista molt bó, belga, amb un organista. Quan, a l'entrar va veure l'ampli d'en René Thomas, va caure de cul: allò éra com una gàvia d'ocells, aquell guitarrista no podía ser tan bó com deien - naturalment només ho va pensar fins que l'increíble i malhaurat René començà a tocar. En René Thomas fou el guitarrista que més es prodigà a Barcelona; no es negava a res, fins i tot va participar en un disc d'en Quico Pi de La Serra, alhora que donava classes i compartía vivències i jams amb els músics locals. Ell va influir de manera decisiva en l'afició a la guitarra elèctrica de jazz, tan en els mestres inicials com en la generació que els succeí.
Però això éra tot just abans del diluvi, quan els guitarriste de jazz encara no havíen inundat la nostra terra. El diluvi s'esdevingué allà pels finals dels setanta i no para de ploure des de llavors - afortunadament!. El que passa és que ja hem aprés a navegar i sobreviure. Jo només desitjo que aquesta breu crònica d'aquells anys hagi servit per a mantenir, viu en la memòria, el record d'uns pioners mal coneguts - que no succeeixi, amb la nostra història de la guitarra jazzística, el mateix que amb l'aigua entre els dits, tan escàpola!.

Max Sunyer, agost 1997

EL ULTIMO BOLO DE BOLAO

Que la vida es injusta a menudo, esto lo sabemos todos. Lo que sucede es que siempre sorprende de manera dolorosa el constatarlo. Este es el caso del amigo Manolito. Manolo Bolao (Barcelona 1926 - Palma de Mallorca 2000), es uno de los guitarristas por definición que han marcado una época durísima en nuestro país; la posguerra. El, junto a Jordi Pérez y Ferrán Orteu, son los guitarristas que introdujeron la guitarra eléctrica y de jazz en Catalunya. Coetáneo y amigo de Tete Montoliu, con un sentido del humor a toda prueba y una visión totalmente desmadrada de la vida, Bolao se dedicó - inconsciente y afortunadamente -, a difundir su pasión por el jazz y la guitarra. El nos redescubrió a Django Reinhard, Charlie Christian, Tal Farlow, Barney Kessel, Jimmy Raney y un largo etcétera... En 1970 se instaló en Mallorca, apartándose del mundanal ruido y, en consecuencia, del merecido reconocimiento a su talento. En su dilatada carrera, formó parte del mítico NEW LATIN COMBO y tocó con la crema y nata del Jazz nacional - Algueró, Ramón Farran, Eduardo Gracia, Eddie Guerin, Regolí, Albalat, Roda...-, e internacional - Michel Legrand, Henry Mancini, Helmuth Zacarias, Chico O'Farrell, Gerry Mulligan, Astor Piazzola... ¡Casi nada!. El pasado 18 de septiembre, Manolito nos dejó solos definitivamente, Hasta siempre, amigo. Desde aquí, desde tu profesión, un fuerte aplauso. Seguirás vivo en la memoria colectiva como uno de los maestros.

MAX SUNYER